ICV es debat entre Podemos o el dret a decidir

Diuen que a l'oposició fa molt fred. No sé si és així, però el cas és que a Rússia els maten i a Veneçuela els empresonen. Sigui com sigui a Espanya simplement els arraconen durant quatre anys a l'espera de tenir més sort en les següents eleccions.

Aquest cap de setmana ICV treballa per decidir quina és la millor manera de no fer llàstima. Es tracta de decidir si pacten amb Podemos per no fer el ridícul o bé retornen al bloc pel dret a decidir. Malauradament no es tracta d'un treball ideològic, sinó tan sols d'estratègia, de no desaparèixer i malbaratar tants anys d'història política i social.

Tot això em fa pensar que, seguint els patrons de les direccions dels partits, si les properes eleccions municipals es visualitzen com a primàries de les plebiscitàries del mes de setembre, a Arenys ens podem trobar que només tinguem tres opcions sobiranistes, ara representades tan sols amb tres regidors. El fet que CDC d'Arenys estigui en un segon pla i el sobiranista d'UCD, l'actual alcalde, no es presenti, deixa el sobiranisme en mans dels partits minoritaris -CUP, BLOC i ERC.

De totes maneres confio que, almenys a Arenys, a les municipals es tinguin en compte les persones i no tant els partits polítics que representen, tot i que puc entendre que votar una llista amb els símbols de PP, PSOE o C's, puguin condicionar perfectament l'elector, i em sap greu per en Ramon i la Rosa.

Algunes entitats oloren les eleccions

Som molt crítics amb els partits polítics que governen les institucions públiques, però nosaltres som els primers d'aprofitar-nos de les circumstàncies per treure'n profit. Enguany, que hi ha una acumulació d'eleccions, és l'hora d'anar a buscar subvencions. Hi ha la consciència que els governants es mostren més favorables a fer concessions, a canvi de merèixer el nostre vot. Quan veus tot el que passa t'indignes.

Entitats i particulars, aprofiteu l'ocasió de presentar els vostres projectes. Tingueu l'habilitat de provocar la llagrimeta i a veure què en podreu obtenir. És igual com ho vestiu, i la necessitat d'allò que proposeu fer. Es tracta de fer quatre lloances al polític de torn i recorda-li molt finament que ben aviat haurà de demanar-nos el vot. Veureu que és més fàcil que mai.

La necessitat que tenen els partits polítics de mantenir la clientela provoca situacions desagradables, sense necessitat d'arribar a la corrupció. Estic parlant simplement de subtileses. El finançament dels partits polítics és una assignatura pendent, però la transparència en l'atorgament d'ajudes, subvencions i convenis és una necessitat imperiosa que està trigant massa a posar-se en marxa. Caldrà veure si la nova llei de Transparència serà capaç de donar-nos un cop de mà.

Estem massa acostumats a actuar subvencionats, sense voler entendre que les ajudes no poden ser mai del 100% de la despesa. Aquí rau el gran error i les queixes quan l'administració pretén ser justa. Ara, que hi ha les eleccions a tocar, és el moment en què els virtuosos de les entitats subvencionades fan xantatge als nostres polítics, per tal d'aconseguir que a canvi de no fer soroll, afluixin la butxaca. I després els demanem honradesa. Al nostre país fa massa anys que s'actua d'aquesta manera i ambdues bandes s'hi han acostumat. Sortir-ne és molt difícil.

La política regressiva del PP no té límits

Com a creient, que porto els meus fills en una escola catòlica, amb assignatura de religió, em dol especialment la decisió del govern espanyol sobre l'adoctrinament furibund dels espanyols, al marge de les seves creences, religions i ideologies. És lamentable i totalment detestable l'actitud del Partit Popular i els seus màxims responsables, amb el senyor Rajoy al capdavant.

Darrerament hem pogut observar que tota la política del PP és regressiva arribant a límits insospitats després de trenta anys de transició. El que no va poder aconseguir el mal recordat Aznar, ho està aconseguint l'incompetent i gens demòcrata Rajoy. I afirmo la seva manca de sentit democràtic pel mal ús que fa de la majoria absoluta, incomplint les seves promeses electorals, i negant qualsevol intent de diàleg i reflexió.

Faig responsable de la situació social a totes les forces polítiques que han actuat amb complicitat o sense lluitar suficientment contra les males arts del PP. Només podem fer costat a les agrupacions polítiques i socials que combatin aquest càncer polític que ha esdevingut el PP. Si no som capaços d'oposar-nos a tanta injustícia serem igualment responsables de tot el mal que el PP està ocasionant a la societat espanyola i de retruc la catalana.

C's i Podemos, els substituts del PP i el PSOE?

Fernando Trueba considera que Ciutadans podrà ser la dreta civilitzada que el país necessita i, junt amb Podemos, els partits que han de significar la renovació política d'aquest país. Sempre he pensat, i ho dit en aquest blog, que el PP ha estat el causant de que l'extrema dreta com a partit polític no tingués representació parlamentària a Espanya. El PP, fins fa molt poc, incorporava a les seves files les postures més extremistes de la dreta espanyola. Dic que incorporava perquè en les darreres eleccions, les europees, es va crear el VOX, on hi va anar a parar el més caspós del PP, sense cap tipus d'èxit, com calia esperar.

El mateix fet que el PP incorpori l'extrema dreta, també ha provocat que a Espanya no existís una dreta civilitzada a l'estil europeu, i potser és això el que Ciutadans pretén construir. Tot i que el seu inici a Catalunya no ha destacat massa per la seva civilització. Una altra cosa diferent pot ser una vegada instal·lats a la resta d'Espanya. S'haurà de veure.

Quant a si Podemos ha de ser protagonista de la renovació política a Espanya, tinc els meus dubtes. Els tinc perquè de moment no m'han demostrat que siguin una renovació de la mentalitat partidista actual. Si bé és cert que al nostre país li cal una política social, cultural i educativa diferent, també necessita un canvi en la manera de fer política i un perfil d'honestedat i transparència dels nostres polítics que no tinc gens clar que Podemos ens pugui aportar, si més no per l'experiència d'aquest poc temps transcorregut des de la seva aparició pública.

Algú creu que Ciutadans i Podemos esdevindran a Espanya els substituts del PP i el PSOE? Si aquest fos el futur que ens espera, no hi guanyaríem gens, perquè continuaríem amb els mals del bipartidisme, amb un simple canvi de noms i cares. Espanya necessita un temps llarg de correlació de forces diverses, amb necessitat de diàleg i pactes, per poder-ne aprendre, amb totes les tendències i maneres de pensar i actuar. Però el que més necessita el país és un acostament a la ciutadania, una transparència i responsabilitat clara, i això no ho donarà un sol partit o un bipartidisme, sinó que caldrà el concurs de més forces polítiques que es creguin que la sobirania resideix en el poble i que els escollits estan cridats a servir tota la població, sobretot els més necessitats.

A la cerca d'una bona premsa i uns bons periodistes

Serà perquè ens agrada, perquè som sàdics i gaudim de les desgràcies dels altres, que els periodistes i directors dels diaris ho saben i corren a satisfer-nos. Suposo que, com jo, ho heu pogut observar de manera més exagerada darrerament. Hi ha periodistes locals que persegueixen com bojos les notícies més macabres per poder col·locar-les al diari que els paga.

Sempre m'ha entrat el dubte de si es tractava d'encàrrecs dels directors i responsables dels diaris o bé era l'afició dels propis corresponsals. El cas és que cada vegada resulta més penós llegir segons quins diaris, perquè només hi trobes calamitats, si més no en la lletra dels mateixos propagadors de notícies de sempre. Quan t'assabentes d'alguna calamitat, ja esperes el moment en que el periodista, per dir-ne d'alguna manera, de torn, ho reproduirà al seu espai reservat curosament pel director corresponent.

I el que dic de la premsa s'ha de fer extensiu a altres mitjans de comunicació. Avui, per exemple, he vist que TVE publicava imatges d'un terratrèmol com si fos el que varen patir aquest cap de setmana a Albacete. Això reafirma la poca confiança que podem dipositar en segons quins mitjans periodístics, i la poca o nul·la contrastació que fan de les notícies abans de penjar-les o editar-les.

Després ens queixem dels polítics, però no ens adonem que la premsa és també un reflex de la societat que entre tots hem anat construint.

M'agradaria pensar que al marge de diaris com El Mundo, ABC o La Razón, que ja estan totalment prostituïts, encara en queden d'altres que tenen voluntat de presentar les notícies d'una manera decent i que no s'entretenen només en les calamitats, sinó que són capaços de buscar els trets positius que també hi ha a la nostra societat, ajudant-nos a tots plegats a millorar l'entorn i l'aire que respirem. 

Les compareixences dels Pujol i la premsa

Avui el que toca és parlar de l'interrogatori a la família Pujol al Parlament. No ho he seguit i només sé el que s'ha dit a les notícies de la televisió, però puc afirmar que tot plegat em fa pena. Desconec fins a quin punt són útils aquestes compareixences, que no critico, encara que sí que em resulten incòmodes i fins a cert punt patètiques. Algunes de les respostes o comentaris del matrimoni Pujol no han estat gaire oportuns.

No he entès mai per què les persones cridades a comparèixer al Parlament s'hi poden negar tranquil·lament, i per què n'hi ha d'altres que hi acudeixen, però es neguen a respondre als polítics electes. Si això és així, es pot comprendre que les compareixences siguin tan poc valorades, tot i el ressò de la premsa.

Parlant de la premsa, fa dies que em balla pel cap comentar el que m'està passant amb un dels diaris a què estic subscrit. Sempre he tingut molt present la línia periodística de cadascun dels diaris, i amb això mai podré dir que m'estiguin enganyant. És allò de no buscar-hi l'objectivitat, però sí la seriositat, l'honradesa i la coherència, que assimilo amb professionalitat.

A La Vanguardia he notat darrerament una pèrdua de la qualitat i professionalitat d'alguns dels seus periodistes i, per tant, dels responsables de filtrar les notícies que han d'aparèixer escrites. A tot això també he notat una radicalització d'alguns articulistes contraris al sobiranisme. Un fet totalment vàlid si la línia del diari va en aquesta direcció. En aquest cas seré jo que m'hauré de plantejar si puc continuar llegint el diari. És cert que a La Vanguardia hi continuen escrivint uns professionals que em plauen i fan de contrapès a la balança. 

Com que he coincidit amb un altre subscriptor, en aquest cas subscriptora, que pensa bastant el mateix, arribo a la conclusió que potser és cert que aquest diari ha canviat una mica el rumb, potser des del darrer canvi de director, o simplement perquè l'actualitat catalana va cap a una altra direcció. Tinc encara uns mesos per decidir-me, però caldrà anar-hi reflexionant.

El distanciament de la ciutadania, per Collboni

Collboni retreu a Mas que no s'adoni que la veritable desconnexió es troba entre el govern i els ciutadans. I aquest és realment un problema que ha provocat la desafecció famosa de què parlava fa temps el president Montilla quan es dirigia al president Zapatero. 

Tenen raó en dir que hi ha desconnexió i falta de transparència i, per tant, desconfiança dels catalans en vers les institucions, i en vers els partits polítics també. I d'això n'hauria d'estar molt al cas el mateix Collboni, doncs, que jo sàpiga, és això el que més mal ha fet al PSC i per això els va tan malament elecció rere elecció. Trenta anys a l'alcaldia de Barcelona i el darrer sondeig els dóna tan sols cinc regidors.

És per això que els nostres polítics haurien de parlar menys i treballar més. Si veuen que el president Mas i CIU no ens tenen en compte, el que haurien de fer és demostrar que ells sí que compten amb nosaltres i deixar de criticar, si més no fins que no ho practiquin.

El PSC, que em sap greu que estigui on està, no té cap legitimitat per criticar els altres partits de poca sintonia amb els ciutadans, perquè han tingut prou ocasions per governar i el resultat no cal que us l'expliqui.

A nivell local, a Arenys, el PSC és el que més ha fet per tenir en compte els vilatans, encara que hi hagi altres partits que s'emportin la fama. I ho dic amb ple coneixement de causa. Ara cal confiar en la CUP que sembla ser que ho té molt clar, si més no el recent nomenat alcaldable a les eleccions del mes de maig i actual regidor.

Un bon resultat de la CUP a Arenys, amb companyia d'altres regidors i regidores que potser hi poden fer alguna cosa més que el que han fet fins ara, potser sí que podem veure-hi un canvi. La transparència ens l'ha de donar la nova llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern, però els regidors i regidores hi han de posar de la seva part i nosaltres els ho hem d'exigir.

Un sondeig fa Trias guanyador amb un escàs marge

El sondeig de Feedback encarregat per La Vanguardia dóna la victòria a Trias, encara que amb tres regidors menys i per tant amb la necessitat de pactar. El PSC i el PP perden escons que van a parar a Guanyem i C's. Aquests resultats, de ser certs, comportaria molts problemes a l'hora de trobar pactes estables. ERC i CIU no en són prous i amb ells difícilment que ningú més volgués sumar-s'hi. Això serà força el que passarà a tot arreu. Uns consistoris molt fragmentats que requeriran esforços per arribar a consensos, el primer dels quals és l'alcaldia.

A l'hora de fer els pactes, què primarà, el sobiranisme o la ideologia? ERC optarà a pactar amb CIU, pensant en el 27 de setembre, o bé s'aliarà amb el PSC, ICV o els grups que constitueixin la gent de Podemos? M'imagino que dependrà molt de les persones, sobretot en els municipis petits.

ICV procurarà que es tingui més en compte els governs de progrés i es deixi de banda el dret a decidir i, sobretot, la independència. Per la seva banda la CUP, si aconsegueix entrar en els ajuntaments, es trobarà com aliats sobiranistes la dreta, amb qui difícilment podrà pactar-hi. La seva posició no serà fàcil i caldrà molta destresa per visualitzar la seva tasca.

De l'enquesta de Feedback les expectatives del PSC són molt magres. Amb cinc regidors es posaria en quarta o cinquena posició per sota del PP i empatat amb ERC. Aquests resultats demostrarien que la tasca d'Iceta per remuntar el partit han estat un fracàs, i el trencament amb la línia sobiranista un error majúscul. Caldrà veure què passa al Baix Llobregat i l'entorn barceloní, amb ajuntaments que encara compten amb un alcalde socialista. Els resultats municipals, tot i que mai podem extrapolar a altres eleccions, poden ser l'estocada definitiva a un PSC que ha perdut tots els papers. 

La CUP dóna a conèixer el seu alcaldable

Avui s'ha confirmat que David Caldeira repetirà com alcaldable de la nostra vila a les eleccions del mes de maig. Entenc que és una molt bona decisió, atesa la seva experiència i capacitat per liderar un projecte trencador que tant necessita el nostre ajuntament.

Ens aquests moments pràcticament devem ja conèixer tots i totes les alcaldables que es presentaran el 24 de maig i, en un municipi com el nostre on gairebé ens coneixem tots, el perfil i capacitat de treball de qui opta a presidir el nostre Consistori pot i hauria de decantar la balança a l'hora d'emetre el nostre vot.

Estic convençut que en aquests moments, tot i haver defensat la persona de Ramon Vinyes en més d'una ocasió, el líder i equip que pot treure'ns de l'atzucac i tornar-nos la il·lusió és David Caldeira i els seus. 

La CUP a Arenys creu de veritat en la participació i sempre ha fet costat als vilatans i no només a l'hora de demanar el vot. Són, al mateix temps, uns clars defensors del sobiranisme, preocupats alhora de la pobresa de tantes llars de la nostra vila, i amb idees i, per què no, utopies que ens han de fer creure en el seu projecte.

M'imagino que tindrem temps de valorar totes les propostes de les diferents candidatures que optaran a ocupar un lloc en el Ple municipal, i llavors serà el moment que haurem d'escollir quina és l'opció que més ens agrada i ens mereix més confiança.

Em sap greu que el nostre sistema electoral no funcioni amb llistes obertes, perquè estic segur que d'entre tots els candidats i candidates dels diferents partits polítics podríem elegir un molt bon equip de govern per Arenys de Mar. Penso en el mateix David Caldeira, la Viol Quer, de la CUP, o la Laia Martin d'ERC, en Ramon Vinyes, del PSC... i més homes i dones d'Arenys que estic convençut que, amb ganes de treballar, poden fer créixer la vila en tots els aspectes.

Per la nostra part, aprofitarem la nova llei de Transparència per fer un seguiment de la tasca de govern, aportant la nostra col·laboració i exigint el bon govern que ens mereixem.

Un govern obert per a Arenys

A la segona xerrada sobre l'impuls al govern obert de la regidoria de Participació d'Arenys de Mar s'ha parlat de transparència, i concretament de la llei 19/2014 de transparència, accés a la informació i bon govern. Una llei catalana que desenvolupa amb més exigència per a les administracions públiques la llei estatal 19/2013. La ponent ha estat la Teresa Puig, responsable tècnica de Participació a l'ajuntament de Badalona.

Poca participació, encara que en aquesta ocasió hem comptat amb la presència d'un regidor i un responsable polític de dos grups municipals de l'oposició. Del govern només la regidora responsable de l'acte. 

L'entrada en vigor de la llei catalana suposarà tot un repte per a la majoria d'ajuntaments, entitats públiques, fundacions i entitats. Una llei que facilitarà la informació sobre la gestió administrativa pública i obligarà els polítics electes a donar compte de la seva gestió i del grau de compliment del seu programa de govern.

Caldrà seguir de prop l'eficàcia de la llei, el seu compliment i la defensa dels drets dels vilatans que incorpora. Tot i que Arenys disposa d'un web municipal amb molta de la informació a que obliga la nova llei, caldrà insistir en la informació pressupostària i el grau de compliment del PAM.

A la xerrada s'ha comentat la importància del pressupost liquidat, sobretot en un ajuntament on gairebé cada Ple municipal incorpora una modificació de crèdit, que confon i modifica el pressupost inicial, a vegades sense motivació suficient. D'això me'n vaig queixar durant el mandat 2003-07, i ho vaig patir en el mandat següent i no per voluntat pròpia.

El dubte que m'ha quedat de la xerrada d'avui al Calisay ha estat si el nou panorama social i tecnològic, i la nova llei de transparència seran capaços de generar un model participatiu dels vilatans, com a garants de la democràcia en el ben entès que en nosaltres resideix la sobirania.

Titulars de premsa d'un any electoral

Hi ha dies que estàs més inspirat que d'altres. Dies que ho veus tot negre i tens poques ganes d'obrir la boca perquè no trobes res ben fet. Aquests dies són complicats d'escriure, perquè pots caure en el parany de descriure la realitat, la teva visió d'ella, amb un to massa pessimista. 

Avui, per exemple, si em posés a parlar de la premsa del nostre país i dels corresponsals locals seria molt dur, probablement gens injust, però sí massa cruel. Ja sé que quan ells escriuen, precisament es valen de la crueltat per fer-se llegir més i vendre més notícies als directors i responsables dels diaris. Quan uns i altres estan en sintonia, el resultat pot ser fatídic.

Que ningú pensi que les notícies no s'han d'explicar, encara que no siguin agradables per als afectats, però seria molt lloable que l'autor abans de donar per llest l'escrit es posés a la pell de l'altre i donés el vistiplau. Hi ha persones que es creuen infal·libles, que ho fan tot bé. Jo tinc la sort que m'equivoco molt i se'm fa més difícil pecar d'orgull.

Avui, però ens podem fixar en frases titulars dels diaris, a càrrec de polítics que tenen clar que enguany és un any electoral. "Roben als més pobres per donar-ho als independentistes", parlamentari del PP català. "Anar amb ICV-EUiA a Barcelona no crec que sigui regenerador", alcalde de Barcelona. 

Però a Espanya passen més coses. A l'Audiència Nacional perden l'expedient sobre l'esborrat dels ordinadors de Bárcenas. El president de Telefónica, César Alierta manifesta que en quatre anys Espanya situarà la taxa d'atur per sota del 8%. L'any 2014 es va tancar en gairebé un 24%. Arturo Fernández, expresident de la Patronal madrilenya CEIM, justifica la utilització de les black card en els seus restaurants perquè eren més barats. O sigui, negoci rodó.

Però nosaltres tranquils que tot quedarà resolt, i continuarem pobres i enganyats.

El PP envia els seus alcaldes a escoltar els veïns

El PP envia els seus alcaldes a escoltar les queixes dels veïns, o seria més encertat dir que els envia a justificar per què ho han fet tan malament. De per què durant tres anys i mig no han volgut saber res de nosaltres i ara que s'acosten les eleccions se'n recorden. 

Perquè nosaltres, als seus ulls, som uns estúpids que només els interessem perquè els donem el nostre vot i així es puguin perpetuar en els càrrecs. Això és el que creuen, i això és el que sovint sembla que siguem, ja que ningú no em pot assegurar que no els castigarem per l'incompliment sistemàtic de les seves promeses.

Més evident no podia ser, encara que no us creieu que siguin els únics que practiquen aquesta estratègia. Els que han estat governant, siguin del partit polític que sigui i amb l'excusa de que volen saber què volem, es dediquen a convèncer-nos que ningú no ho hagués fet millor que ells. Els de l'oposició ens vénen a buscar per insistir que el govern actual ho ha fet fatal, però en canvi ells ho faran fantàsticament. Alguns d'aquests s'obliden que han governat abans i precisament no han destacat per haver-ho fet millor.

És per això que la participació ciutadana a sis mesos d'unes eleccions és un engany. No us ho cregueu. Espereu l'endemà de les eleccions per apuntar-vos a participar. Ara el que us demanen no és la vostra participació, sinó el vot el dia 24 de maig. I sobretot, fixeu-vos en els regidors i regidores que s'arremanguen i treballen, no amb els que tenen molt discurs, però no foten brot. D'aquests n'hem tingut i no n'hem tret res.

Ells s'aprofiten de les nostres baralles i pals de cec

Ahir al vespre vaig veure el reportatge de 30 minuts, de TV3, i no el programa d'en Jordi Evole, entrevistant el ministre de l'Interior. Ja us he dit més d'una vegada que no sóc masoquista i prefereixo patir amb un reportatge sobre el jihadisme que no pas haver d'aguantar imbecil·litats del ministre. L'endemà sé que puc llegir els comentaris a la premsa, i m'estalvio el calvari.

Ens trobem en el període quadri-anual de veure qui la diu més grossa. El ministre Jorge Fernández n'és un especialista, però no queda curt el mateix Rajoy, tot i el poc que s'expressa, ni la Sánchez-Camacho o, per canviar de color, el senyor Herrera. Bé, en aquest cas se li perdona perquè el noi fa temps que naufraga i no sap com sortir del llot.

Entretant, i sense que ens n'adonem, el ministre Wert va treballant per deixar sense efecte tot allò que aprova el nostre Parlament que, si no vigilem, ben aviat quedarà com una relíquia, més testimonial que res més. En aquests moments no és només el català com a llengua vehicular, sinó que estem parlant de la taxa per al cinema i els toros. No en tingueu cap dubte, però ben aviat podreu assistir a una corrida de toros a la nostra capital.

I tot això passa mentre els nostres polítics, i nosaltres mateixos, ens estem tirant els trastos al cap, incapaços d'anar amb la veritat per davant passi el que passi. Recordeu Aznar. Es barallen dins de CIU, i aquests amb ERC... per una falta de visió estratègica i massa orgull. Voldria recordar les paraules de l'empresari i escriptor Xavier Roig quan recorda a ERC que sense Mas el trajecte sobiranista no hauria arribat tan lluny. ERC sempre s'ha enganyat a sí mateix, creient-se més potents del que veritablement són. Després els hi arriben els desenganys. Ni amb Junqueres ho podran aconseguir. Que tinguin en compte que no els vol ningú més. Ni tan sols ICV, tot i que està faltat d'amor per totes bandes.

L'activitat frenètica del darrer any del mandat polític

De la lectura que he fet avui de la premsa destacaria els articles i comentaris al diari ARA sobre els partits socialistes, i un article de La Vanguardia, de José Antonio Zarzalejoa "Catalunya, emprenyada". 

De l'ARA haig de dir que hi ha opinions interessants sobre el moment que viu el socialisme a Europa, Espanya i Catalunya, i també de les causes que els han dut a la situació actual. No estem parlant d'un partit polític qualsevol, sinó que han liderat durant anys la política econòmica i social de molts països i en aquests moments no han trobat l'encaix en la societat que ha evolucionat.

Estic convençut que els dirigents dels partits socialistes tenen molt present tot el que ha passat i succeeix en aquests moments, i intenten trobar la sortida perquè no continuïn baixant posicions respecte el conjunt de partits polítics. L'altra cosa que ja no tinc tan clara és si seran capaços de fer sacrificis per aconseguir remuntar. Quan dic sacrificis em refereixo a treure protagonisme al partit en sí, i dedicar-se a escoltar i apropar-se realment a la gent.

I acostar-se a la gent no vol dir visitar el Mercat del dissabte d'una població com Arenys, sinó trepitjar el carrer dia rere dia, com no fan la majoria dels partits, tret de quan s'acosten les eleccions.

I ho dic també per aquelles forces polítiques que inicien processos participatius el darrer any del mandat municipal, i d'aquelles que ni tan sols fan això. Quan els critiques la seva poca voluntat participativa, et venten a la cara un simulacre molt vistós que mai té continuïtat, més enllà del dia de les votacions.

De l'article de Zarzalejos voldria ressaltar el fet que només pots entendre el que diu després de seguir-li els darrers articles. Ho desitja amb tanta força que ho retrata com una realitat viscuda i patida. No dic que no hi hagi signes que ho puguin fer pensar, però en el seu cas és més el seu anhel de que es confirmi, que no pas el que està passant en realitat.

Els pressupostos de l'oposició

M'he aturat en la notícia de l'aprovació del pressupost 2015 de l'Ajuntament de Castelldefels, per part dels grups de l'oposició. El partit polític en el govern municipal, el PP, no ha pogut fer res per evitar que fossin els tres grups municipals de l'oposició, PSC, ICV-EUiA i CIU qui aprovessin el seu pressupost conjunt, amb un pes important a l'educació, els serveis socials i el foment de l'ocupació.

Aquesta actitud, aparentment, és molt positiva i podria servir d'exemple en municipis on l'oposició només es dedica a desgastar el govern i no aporta res de positiu.

Especifico "aparentment" perquè desconec com ha funcionat el Ple municipal de Castelldefels durant aquest mandat que acaba el mes de maig. Sense fer un seguiment continuat es fa molt difícil opinar, però en tot cas penso que és positiu que l'oposició construeixi i arribi a un acord. I estem parlant d'una oposició formada per partits polítics que acostumen a divergir en molts aspectes polítics i socials.

Castelldefels i Badalona són els dos grans municipis catalans on l'alcaldia està en mans del Partit Popular que, tot i no comptar amb la majoria absoluta, ha pogut governar en minoria durant els quatre anys. Si aquest fet és remarcable no cal dir que en el proper mandat seran molts més els municipis que, o bé hauran de fer grans pactes o governaran en minoria, amb tot el que això representa.

A Arenys de Mar, CIU, que va guanyar per una vintena de vots -parlo de memòria- va aconseguir fer un gran pacte amb el PP, PSC i temporalment també amb el Bloc, una agrupació autoanomenada sobiranista. El resultat és el que és, i m'agradaria que ens fessin un balanç que ens ajudi a veure com s'ha actuat i en què hem millorat. Sovint costa apreciar la feina feta, a vegades perquè no s'ha fet gaire res. Segur que de cara a les properes eleccions del mes de maig, tindrem ocasió de sentir la relació de tasques fetes, i les promeses per al nou mandat. 

Partits que avorreixen, lleis que neixen coixes

Crec que era avui que la Pilar Rahola escrivia, a La Vanguardia, sobre l'avorriment que provoca la relació entre CDC i UDC. Hi estic totalment d'acord. Cansa molt sentir dia rere dia com estan les relacions entre els dos partits de la federació. Com que encara falten nou mesos per a les eleccions del setembre, es tracta d'emplenar pàgines dels diaris, perquè ningú s'oblidi que són aquí.

De fet el senyor Duran té molt clar que cada setmana ha de sortir a les notícies, però no sé si s'adona que comença a avorrir tothom, potser fins i tot als seus. L'excusa d'avui és la votació diferenciada dels diputats de CDC al Congrés de Madrid, fent cas omís a les indicacions de Duran. Que el deixessin en evidència no li ha fet cap gràcia i de seguida ha anat a buscar culpables. Ell sempre té raó.

Tot i no haver fet una lectura exhaustiva del document del pacte d'Estat entre PP i PSOE, sí que hi ha alguna cosa que considero perillosa i en cap cas defensable, com és considerar terrorisme actes de desobediència a la Constitució. Disposar de majoria absoluta ha fet que el PP no tingués límits a l'hora de dictar lleis i normes, i el PSOE és incapaç de pensar per ell mateix.

Avui, també he assistit a una xerrada sobre la llei de transparència. En concret la Llei 19/2014 del 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern. El ponent ha manifestat diferents objeccions a la llei i, tot i ser una llei catalana, comentava que venia massa "contaminada" per la llei estatal. Una llei que serà d'obligat compliment a partir de l'1 de juliol d'enguany, amb massa coses a resoldre abans.

Al final arribo a la conclusió que es legisla molt, però se'n treu molt poc profit. Diuen que feta la llei feta la trampa, i això pot ser cert quan les lleis que s'aproven són mal resoltes o tenen uns interessos concrets que beneficien unes posicions determinades. Potser per això la llei electoral catalana, que aquests dies se'n torna a parlar, resulta tan difícil de tirar endavant. Hi ha interessos contraris a les formacions que s'han de posar d'acord. Potser per això es deroguen tantes lleis d'Educació. Mentre només es pensi pel bé del partit, ho tenim molt complicat d'avançar democràticament.

L'enfrontament entre l'Arenys Bàsquet i l'Ajuntament no és bo per Arenys

Desconec com s'ha seleccionat l'entitat organitzadora del ball de Carnestoltes ni les queixes del Club de l'Arenys Bàsquet, per tant no puc opinar, però m'agradaria comentar quina és la imatge que es veu des de fora i de quina manera es desprestigia l'entitat i l'equip de govern.

Vull entendre que ambdues parts tenen la seva raó i que el problema és que no coincideixen en els raonaments, però les amenaces i arguments que llegeixo no m'acaben de convèncer. El fet d'haver organitzat un acte durant 19 anys, per sí sol no és motiu suficient per organitzar-lo per vintena vegada. 

Tampoc entenc que un dels motius de la protesta sigui que deixen d'ingressar quatre mil euros. Si hi ha guany al darrere entenc que hi havia un conveni entre l'entitat i l'ajuntament, on això quedava reflectit, o bé es tractava d'una convocatòria de subvencions, on hi podien optar diferents entitats, o una concessió administrativa on també calia que hi constessin tots els números. Si l'ajuntament diu que en la justificació en cap cas es parlava d'aquest benefici, algun desordre hi ha.

L'administració té molts defectes alhora d'actuar i un d'ells ha estat la poca fiscalització que s'ha realitzat en activitats amb diner públic. Tant en el cas de les subvencions o dels contractes, els comptes han de ser clars i, a vegades, per populisme, clientelisme o electoralisme, no s'ha actuat prou bé i s'ha mal acostumat les entitats.

Amb això no vull dir que sigui el cas que avui tracto, sinó que en podríem llistar molts de diferents administracions públiques. No ho hem fet prou bé, i arreglar-ho és incòmode, gens agraït, i posa en perill la cadira. 

L'Arenys Bàsquet té prou solera com per no perdre el seu bon nom amb segons quin tipus de manifestacions. L'ajuntament necessita generar confiança i bon fer. Ambdós estan obligats a entendre's i això s'ha de fer dialogant. Arenys no es pot permetre l'enfrontament de dues entitats tan significatives.

El PSOE dóna ales al PP

Darrerament anem carregats de notícies per comentar. Hem sortit d'aquella època en què gairebé només podies parlar del procés sobiranista, per entrar en una altra amb més material, encara que al voltant d'uns mateixos temes, com són la corrupció o la prepotència d'un govern amb majoria absoluta.

D'avui crec que podem destacar dues notícies prou significatives. Per una banda tenim les queixes de tècnics d'Hisenda per l'ús polític que fa el ministre Montoro de les dades fiscals, i per l'altra la destitució del secretari general del partit socialista de Madrid per part de Pedro Sánchez, amb totes les seves conseqüències.

A vegades els tocs d'autoritat comporten febleses i provoquen els efectes contraris als que es voldria. No sé, ni tinc cap dret a opinar sobre l'encert o no de Pedro Sánchez a l'hora de destituir Tomás Gómez i de dissoldre la formació madrilenya, però en tot cas sí que puc dir que la decisió portarà cua i no és el que més li convenia a Pedro Sánchez, amb l'enfrontament que té amb Susana Díaz.

Ho vaig dir fa pocs dies i continuo pensant que el PSOE d'avui encara no és el partit socialista que ha de superar la crisi del seu partit, i encara menys del país. És una llàstima, però Espanya encara està en mans del PP, amb l'única incògnita de si Podemos arribarà prou reforçada a les eleccions, per poder ser una alternativa a tenir en compte.

L'actitud de Montoro continua en la mateixa línia del prepotent que tot ho argumenta en el fet de disposar de majoria absoluta. És la concepció errònia del PP de pensar que el fet de disposar d'aquesta gran majoria li dóna dret a fer qualsevol cosa i dictar les lleis que satisfacin els seus interessos. I a més té la sort de comptar amb la gran ajuda d'un PSOE que, lluny de representar una alternativa progressista a la seva política, es limita a beneir tot el que el PP decideix. Dissortadament, ens costarà molt sortir de l'atzucac. 

La fragmentació de CIU serà lenta

Avui s'ha produït, si no em falla la memòria, el primer desacord entre els diputats de CDC i d'UDC al Congrés de Madrid. Ha estat a l'hora de votar la proposició de llei del pacte contra el terrorisme. Els diputats d'UDC hi han votat a favor mentre que els convergents s'hi han abstingut.

Ens trobem a l'inici del trencament de la federació? Aquests dies observem diferents enfrontaments a l'hora de nomenar el candidat a les municipals. Un fet que, en alguns municipis, es repeteix cada quatre anys. N'he parlat en aquest bloc, dels casos d'Arenys de Mar i Vic. Precisament avui el conseller Espadaler, vigatà, recordava a CDC que l'alcaldable havia de ser d'UDC, tal com ha esdevingut ens els darrers mandats. A Arenys passa alguna cosa semblant.

Cal suposar que la federació aguanti fins a les eleccions municipals, i en funció dels resultats i de com es preparin les eleccions autonòmiques del setembre, podrem veure quin futur li espera a CIU. Duran i Lleida s'esforçarà en mantenir units els seus dirigents, però el sector sobiranista d'UDC, com ha passat en el PSC, primer, i ara a ICV, també produirà moviments que caldrà seguir de prop.

El president Mas necessita una CIU forta i això, tard o d'hora, no es podrà aconseguir amb tantes desavinences entre els dos partits, o dit d'una altra manera, mentre Duran estigui al capdavant de la formació, negant el veritable esperit dels fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya.

A alguns polítics els manca una mica de vergonya

Vaja. Que són uns pocavergonyes. 

El PP té tants fronts oberts que no dóna l'abast. Fins fa poc el tema principal era Catalunya, ja que políticament no tenia cap partit que li fes ombra. El PSOE, dissortadament, continua en hores baixes, encara que els seus líders ho vulguin dissimular.

L'aparició de Podemos, tot i que diguin que només afecta el PSOE, no els ha fet cap gràcia, i s'han agafat allà on han pogut per tal de desacreditar-los. També s'ha de dir que no ho han tingut gaire difícil, dos dels tres dirigents principals han estat enxampats en situació estranya, un a nivell fiscal i l'altre laboral o becada.

En una societat sana aquests casos serien anècdotes, però tal com estem, amb tanta corrupció manifesta, que els que ens volen salvar de tot això no siguin aigua clara, no ajuda gens a confiar en els polítics, ni en els vells ni en els nous.

Als catalans, i a l'espera que s'acosti la data del 27S, ens han deixat una mica de banda, només una mica, per concentrar-se més en Podemos, que els pot fer molt mal en les properes eleccions autonòmiques i, posteriorment, les generals.

Avui, però, el circ estava muntat al Parlament. Tots els líders polítics a preguntar i jutjar el president Mas. Tots i totes, fins i tot les que, havent estat requerides, es varen negar a presentar-s'hi. La senyora Camacho, si tingués un mínim de vergonya i decència, no gosaria preguntar res al president. I amb això no pressuposo res, ni faig cap crítica a ningú pel fet que el president hi hagi estat convocat. Ell ha de respondre les preguntes i, si fa el cas, respondre públicament de les seves accions durant la seva carrera política, com a conseller o com a president.

Tal com algú comentava avui, tot plegat el que han buscat els polítics de cada partit ha estat sortir en pantalla i ensenyar el tipus. Alguns i algunes més els valdria quedar-se a casa i reflexionar sobre el seu paper, la seva coherència i la seva honradesa. Aquestes dues virtuts escassegen, i així anem.

Els sobiranistes d'ICV treuen el nas

Han trigat més del que convenia, però sembla ser que finalment s'hi han atrevit. No sé si es repetirà la història traumàtica del PSC, o bé a ICV ho sabran fer millor. Recordem que en el PSC els sobiranistes han acabat marxant del partit i ara tenen l'embolic de decidir com s'organitzen, deixant els fidels al PSOE sols i enganyats. Dic enganyats perquè no m'imagino un PSOE decidit a impulsar el model federal, coneixent els andalusos, murcians, extremenys...

Després que la tesi de Joan Herrera vencés a Dolors Camats i els sobiranistes d'Iniciativa per Catalunya Verds, finalment, segons he llegit al diari, aquests s'han començat a moure i no es volen conformar en ser uns escolanets de Podemos, tal com Herrera els ha castigat. Estic content que sigui així, tan per mí com pels amics que tinc dins del partit. Darrerament han estat unes quantes persones que m'han dit que no els agrada ERC, però han deixat de confiar en ICV, i que la seva opció actual és la CUP. El problema de la CUP és la inseguretat de conèixer qui serà el proper líder, quan t'has acostumat amb algú que t'ha agradat. Segur que ho farà tant o més bé, però sempre queda el dubte.

Seguiré de prop l'evolució d'aquest possible corrent intern crític amb la direcció d'ICV, i si realment es posicionen a favor del futur d'una Catalunya sobirana, i deixen d'anar a remolc de Podemos. Que, per cert, voldria aprofitar per comentar-li al senyor Iceta, que no es tracta de frenar Podemos, sinó de presentar un projecte propi engrescador, d'una veritable esquerra progressista, que deixi de treballar només per al partit, i realitzi allò que predica tant de suport als més dèbils, amb una política social en bé dels menys afavorits, buscant un reequilibri social del país. Llavors ja no farà por cap altra iniciativa que es pugui presentar.

Qui no genera entusiasme no assoleix la victòria

Com que està comprovat que la gent ens ajuntem amb els guanyadors, davant d'una consulta qui origina més entusiasme i se'ls pronostica la victòria tenen tots els números per acabar guanyant. És per això que et trobes amb uns discursos polítics que saps molt bé que ni ells se'ls creuen, però necessiten aparentar creïbles i guanyadors, per aconseguir més simpatitzants i votants.

L'exercici de dubtar del que ens estan dient i del seu convenciment de que poden guanyar, no el fem, i per això ens deixem portar per l'eufòria. Avui, encara que el més fàcil de creure és que el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya no aixequen el cap, els seus dirigents es mobilitzen amb uns discursos de guanyadors, d'haver superat la seva pròpia crisi. Ara falta que siguin convincents i que els electors els creguin. Molt em temo que no ho tenen gaire fàcil.

A Catalunya els independentistes estan apagats. Diuen que degut al tipus de relació que tenen els dos líders impulsors del sobiranisme. Això fa que l'efecte entusiasme s'hagi apagat, la qual cosa comporta un previsible fracàs del seu anhel. Si no hi ha l'esperança que la independència sigui un fet, avui parlaven d'un 17% les persones que s'ho creien, és gairebé impossible que el resultat, si s'acaba produint algun moviment, sigui favorable.

Després sortiran totes les explicacions i raonaments del per què del fracàs de Mas i Junqueras, però ningú voldrà assumir la seva part de culpa, perquè en el fons de tot hi ha l'egoisme compartit de que per sobre de tot hi ha el partit polític, la ideologia malentesa. I així anem.

La primera víctima haurà estat el jutge Vidal, que l'excés d'entusiasme l'ha traït. Quan ha estat l'hora de la veritat s'ha trobat sol i sense defenses. Però ell no serà l'única víctima o sacrificat, si no som capaços de corregir els errors. Esclar que d'ERC en tenim tots el cul pelat. Feu memòria històrica i us adonareu del seu recorregut. Quan s'ha pogut confiar en ells? I amb això no voldria que ningú pensés que en són els únics responsables ni els pitjors. Hi ha molt a dir d'ICV, que a mitja competició ha abandonat els col·legues, o de la incapacitat del president de liderar una federació clara i decidida cap a l'objectiu on ens hi ha embarcat. Que cadascú assumeixi els seus errors i procuri esmenar-los. Qui sap si encara hi som a temps.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.

L'Ajuntament impulsa el govern obert

Avui he assistit a la sessió de participació organitzada pel govern municipal, amb la intervenció de Fernando Pindado. Remarco "organitzada pel govern municipal" per dos motius concrets. En primer lloc perquè hi assistia la regidora de participació del govern, i en segon lloc perquè només anava acompanyada d'un regidor del seu mateix grup municipal.

La història es repeteix i el govern municipal continua funcionant com els regnes de taifes. No ens ha de sorprendre que en una sessió de participació no hi assisteixi cap regidor o regidora de CIU i del PP, perquè junt amb el regidor del Bloc, varen dibuixar una organització governamental sense la regidoria de participació. Dels partits de l'oposició tampoc calia esperar ningú, coneixent el seu historial, encara que potser hi he trobat a faltar el regidor de la CUP.

Dit això, també cal ser objectiu i reconèixer l'escàs nombre d'assistents que, sense voler donar culpes a ningú, s'ha de tenir en compte per analitzar-ne els motius i mirar de trobar la manera de rendibilitzar els esforços, però sobretot, fer un bon ús de les eines de participació com a base del sistema democràtic del nostre país, o en aquest cas, del nostre municipi.

L'Ajuntament impulsa el govern obert, és el títol del procés que, si no vaig errat, avui ha començat i que té previst continuar amb altres actes i debats. Ens interessa als vilatans un govern obert? interessa realment a tot el govern? interessa als grups municipals de l'oposició? a vegades penso que a nosaltres només ens interessa criticar el govern, però no estem disposats a arremangar-nos ni dedicar-hi ni deu minuts a treballar per un govern més participatiu i transparent. 

En un post no és possible parlar a fons de la participació, però sí que val la pena reflexionar sobre el nostre grau d'implicació, que no només de crítica, en el govern del nostre municipi.

A Vic i Arenys de Mar CIU es disputa l'alcaldable

Sempre he pensat que no era només jo un nexe entre Vic i Arenys. Des del primer dia vaig veure que hi havia més semblances de les que podien pensar els lectors de la ciutat dels sants. Si bé és cert que la capital d'Osona es caracteritza pel nombre de convents i comunitats religioses, no és menys cert que Arenys li passa la mà per la cara, fins i tot en bisbes, encara que Synera no sigui seu episcopal.

És cert que hi ha diferències i el mar n'és un clar exemple, però les persones malgrat aquella mania de parlar en termes de tota la vida, no som tan diferents. La primera vegada que me'n vaig adonar va ser a Baget, un vespre mentre sopava en un petit restaurant on tenien la televisió engegada. Veien els mateixos programes que a Vic o Arenys. És així.

No som l'única parella de vigatà i arenyenca, i encara que el mar tira molt, tampoc estranya tant la residència en una o altra població. Aquí potser la meva parella discreparia un xic.

I podríem anar trobant semblances i punts d'unió, però el que avui volia tractar és la disputa entre les seccions locals de CDC i UDC a l'hora de nomenar el seu futur alcaldable. Cap d'elles vol trencar la Federació de CIU, però es resisteixen a cedir i aquests dies surten guspires per sota la porta.

A Arenys de Mar i a Vic, CDC ha presidit l'alcaldia de CIU durant molts anys, però en aquest darrer mandat ha estat el representant d'UDC. La lectura que es fa del pacte dins de la Federació no és la mateixa per una i altra part, i així estem.

D'Arenys de Mar n'he parlat darrerament arran de les primàries d'UDC en què l'actual alcalde va perdre la votació. A Vic, l'actual alcalde, d'UDC, va estripar el carnet i per tant no es tornarà a presentar. És per això que CDC vol recuperar l'alcaldia, però UDC no hi està d'acord.

Com podem veure, pel que fa a CIU, en aquestes dues poblacions, la batalla de les municipals ha començat molt abans, i no sabem si això els pot afeblir a l'hora d'enfrontar-se amb els altres partits polítics. Pel que fa a mi, seguiré escoltant l'estereofonia municipal.

Tenim els polítics i partits que ens mereixem?

Us asseguro que ahir, quan estava escrivint el post sobre el pacte d'Estat, no havia llegit les declaracions de Pedro Sánchez dient que allò que acabava de segellar ho modificaria després de les eleccions (pressuposant que les guanyarà). Amb això vull dir que si ja resultava espatarrant la meva reflexió sobre el PSOE, amb l'afegit de les declaracions, n'hi ha per llogar-hi cadires i, sobretot, assegurar que el futur del PSOE, a mitjà termini, és negre ben negre.

Però avui volia parlar del nivell que ha assolit la política catalana, amb uns partits representats en el Parlament que provoquen vergonya aliena. Deixeu-me que generalitzi, perquè no se'n pot salvar ni un, encara que hi hagi polítics, a títol individual, a qui cal lloar i desitjar-los més protagonisme.

És lícit fer electoralisme i procurar convèncer els més incrèduls, però no es pot permetre l'engany ni la hipocresia. Les persones que es valen de la política per aconseguir el poder no són garantia de res ni es mereixen la nostra confiança.

Aquests dies resulta repulsiu escoltar declaracions de dirigents de C's, ICV, PP... que són producte de la por que tenen a Podemos, encara que ho argumentin i justifiquin en principis que, quan han tingut l'ocasió de defensar-los i portar-los a la pràctica, no els han conreat. Tampoc entenc ni defenso arguments de CIU, ERC o el PSC, encara que en el seu cas resulta menys virulent, que no vol dir que siguin innocents o lliures de culpa.

M'imagino que som molts els que ens hem parat a reflexionar sobre el passat més proper i les expectatives de futur del nostre país, sigui sortint d'Espanya o quedant-nos a dins. Estic convençut que sobiranistes i unionistes, amb sinceritat, arribem si fa o no fa a les mateixes conclusions. Un regust a no saber aprofitar el temps per resoldre els problemes, donant la cara, i limitar-nos a l'especulació.

L'exemple de CIU a Arenys de Mar tampoc és massa edificant. Estem parlant de programa de govern, d'ideologia, del futur que volem per a la nostra vila, o bé de protagonisme i interès personal. Cadascú que ho miri a la seva manera, però a mi no m'agrada i no crec que sigui positiu per Arenys. Seria bo que hi pensessin un mica, no?

Pacte d'Estat i esquerra seriosa

El pacte d'Estat de PP i PSOE no es pot considerar un pas més en les mesures de bloqueig de l'alternança política, o sí?

Un pot pensar que era el moment oportú després dels fets de París de fa unes setmanes, però també podríem pensar que no calia que fos un pacte només a dues bandes, encara que siguin els dos grans partits polítics espanyols.

Però no només ens hem de fixar en la forma, sinó també en el contingut. Segons diuen els entesos, el contingut del pacte no només va adreçat als terrorisme jihadista, sinó que també pot representar una nova manera de reduir la llibertat d'expressió de les persones. Si això fos cert, podríem afirmar que una vegada més el PSOE claudica, per ignorància o impotència, davant el PP. I jo em pregunto: és el PSOE l'esquerra seriosa? no seria millor considerar-la patètica?

Amb el risc d'equivocar-me, i al marge de l'efecte Podemos, considero que el PSOE encara no es troba en condicions de prendre el lloc al PP al capdavant del govern espanyol. Probablement quatre anys són insuficients, però al mateix temps té un problema greu de lideratge i un de pitjor que és el seu discurs. La seva esquerra és qüestionada no només per part de Podemos.

Sense la nova força i malgrat l'actitud prepotent del PP amb la seva majoria absoluta, les eleccions generals serien una reafirmació de la majoria absoluta del partit conservador. Només l'empenta que pugui tenir Podemos pot evitar el que seria la pitjor notícia de la història democràtica espanyola.

Només a Andalusia el PSOE pot aguantar la sotragada, i l'avançament de les eleccions autonòmiques els pot ajudar, però no serà suficient per contrarestar la davallada que el partit socialista continuarà patint en el conjunt espanyol. Desitjo que la reflexió sigui més profunda i comencin a caminar amb peu segur, defensant les posicions que es pot esperar d'un partit socialista europeu. Probablement molts socialistes es penedeixen de la jugada Pérez  Rubalcaba, i pensen que l'opció Chacón podia ser l'encertada.

2015 en campanya permanent

Aquest 2015 serà l'any de les campanyes electorals. De fet l'hem començat en campanya, encara que no oficial. El PP i el PSOE fan campanya per les eleccions generals que s'han de convocar a finals d'any o a tot estirar primers de 2016. Podemos fa campanya des de fa dies i aquest dissabte va reunir 100.000 persones a Madrid. No penso que sigui una gran resposta tenint en compte el què se n'esperava.

Mas i Junqueras varen decidir començar a fer campanya per unes eleccions que se celebraran el mes de setembre, i entre tant tindrem les municipals que Guanyem, a Barcelona, ja ha aconseguit organitzar un moviment d'esquerres.

Avui Dolors Camats criticava Mas perquè està en campanya i no governa. De fet, en campanya fa molt temps que hi està, i tots ho hem anat seguint. Que no governa, jo més aviat diria que ho fa a la seva manera, que probablement no agrada a Camats, com no agrada a molta gent.

El que ningú, de cap partit, pot dir és que l'altre prepara les eleccions i quedar tan tranquil, perquè al nostre país es comença la campanya electoral l'endemà de les eleccions. Quan el PP va guanyar a Espanya, el PSOE va començar a moure fitxa per aconseguir presentar un bon candidat a les següents eleccions. Qui governa, però, té la responsabilitat de no aparcar-ho i és potser on es veu més si s'està per a la feina o no. El problema el tenim quan no sabem viure el moment, sinó que sempre estem pensant en la següent convocatòria, i per això mai no estem contents.

Podemos ha fet un pas i ara li toca el més difícil: mantenir les expectatives inicials, quan gairebé ningú els coneixia. Entretant el PSOE i el PP tindran oportunitats de convèncer els indecisos que la solució Podemos es desinfla, i que val més jugar a segur. Les eleccions del mes de març a Andalusia poden ser la seva oportunitat i el fre a l'efecte Podemos. A casa nostra tindran temps per anar-ho preparant.

Quant a les municipals, la maquinària està a punt, i els partits més moguts fa temps que aporten iniciatives per engrescar la ciutadania. A Arenys tenim moltes opcions amb ganes de presentar-se, però ens cal veure idees clares, aptitud dels elegibles, i més tocar de peus a terra. Ho seguirem.